Avarament, Senyor, vivim les hores
que Vós creeu només amb la mirada
i el temps ens fuig d'entre les mans i ens resta
només el tacte amorosit per l'aigua.
Els anys, però, ens penetren i transformen
i Vós, l'artífex, treballeu la rara
meravella del cos quan l'ombra aplega
cent esperits en vigilant rondada.
I així creixem, cada matí, una mica.
I així, de nits, Vós ens xucleu i, encara,
verticalment, sentim la Vostra nosa
en l'oci, en el treball i en la paraula.
Ens heu creat inútils sense el vincle
que ens lliga a Vós damunt el temps i els astres.
I l'odi creix com una allau magnífica.
Mes Vós resteu i el temps no us amenaça.
Miquel Martí i Pol
