Què podem dir de la llengua que no hagin dit, al llarg dels segles, els qui l'han estimada i estudiada. L'escriptor anglès del s. XVIII Samuel Johnson deia que en l'idioma hi ha l'arbre genealògic d'una nació. Per a l'escriptor Jaume Cabré la llengua és la pàtria. I per al filòleg Jesús Tuson la diversitat lingüística és un patrimoni cultural que cal preservar amb la mateixa o més fermesa amb què es defensa el medi natural.No cal ser escriptor ni filòleg per a entendre què representa per a cadascun de nosaltres la llengua pròpia. Els sons de la nostra llengua van ser els primers que vam sentir quan vam néixer, i amb el català vam aprendre a anomenar les coses i a comunicar-nos amb el nostre entorn. Parlant expressem allò que pensem i sentim; és a dir, en la llengua es reflecteix la nostra manera de ser.
Però la nostra llengua no és solament una eina útil per a comunicar-nos. La vivim profundament. La sentim nostra, com sentim nostres la família i les persones més estimades. I ens agrada parlar-la i sentir-la parlar. Quan algú parla bé i en un català genuí -en qualsevol de les seves variants-, ens plau escoltar-lo; i si sentim un bon poema ben recitat en català, ens l'escoltem amb la mateixa emoció amb què escoltem la música que més ens agrada; de vegades, encara que no n'acabem d'entendre el sentit, la musicalitat dels sons i l'entonació ens arribem molt endins, com ho faria l'obra d'art més bella.
L'amor que sentim pel català no s'ha de reduir, però, a una emoció: hem de procurar, a més, conservar-lo net i endreçat. Les llengües, com a producte humà viu que són, evolucionen, no es mantenen inalterables. Es tracta d'una evolució natural que no té res a veure, però, amb la relaxació lingüística, és a dir, amb el fet de parlar incorrectament, sense cura, perquè ens sembla que és més fàcil, ni tampoc amb l'acceptació incontrolada d'una allau de barbarismes i frases d'altres llengües, que deformen la nostra i en fan canviar la fesomia. Si valorem i estimem de debò el català, no podem permetre que es desfiguri i que sofreixi canvis ràpids i forçats, provocats per pressions socials i polítiques.
Amb aquesta idea Pompeu Fabra va començar, fa més d'un segle, la seva importantíssima labor lingüística, la qual va permetre que el català sortís d'una "lamentable i vergonyosa anarquia gràfica, lèxica i gramatical" -amb paraules del malaguanyat lingüista Joan Solà-, per convertir-se en una autèntica llengua de cultura, respectada per tothom. Posant al servei del català la seva formació d'enginyer químic, Fabra esdevingué un autèntic enginyer de la llengua: l'ordenà i la netejà de barbarismes i construccions estranyes i donà seguretat a tots aquells que vacil·laven a l'hora d'escriure en català. Per això van tenir tanta ressonància les seves obres, i les normes que proposà la Secció Filològica de l'Institut d'Estudis Catalans foren acceptades i aplicades en tan poc temps arreu dels països de llengua catalana.
Gràcies, mestre, per la generositat, l'amor i el mètode amb què us lliuràreu a treballar la nostra llengua. Volem recordar aquella consigna que, el l947, un any abans de morir, adreçàveu a Prada als estudiants de la Setmana d'Estudis Catalans:
Cal no abandonar mai ni la tasca ni l'esperança
Els terrassencs no us decebrem.
Montserrat Farràs i Oliveras
