Nadal 2011

"Què li darem a n'el Noi de la Mare,

què li darem què li sàpiga bo?..."

És l'alegria, la gran alegria

de poder escanyar amb les mans

l'horrible sornegueria

de tots els respectes humans!

De sentir aquest xiscle nou

de llengua de criatures,

de ser igual que la mula i el bou,

de ser de fang com les figures

que no es mouen ni se'n van,

ni els importa res de fora,

perquè tenen al davant

la pell nua d'un infant

que plora.

El poema de Nadal, Josep M. de Sagarra

Sant Joan 2011. Espinelves

Sant Jordi 2011

DRAC

-És la primera vegada

que ataco un erro vell:

no he mai topat un Sant Jordi

ni he mai tastat un anyell,

ni he volat damunt les serres

ni he fet cap mort ni ferit,

per la raó tan senzilla

de no haver mai existit.

Capireu que no tinc culpa

ni em sabríeu condemnar

si un poruc va somiar-me

i un pintor se'm va empescar.

I vegeu si en són d'estranyes

les manies d'un boirós;

com em reca de no veure'm

com em veien els pintors!

Josep Carner

Nosaltres, ben mirat - Miquel Martí i Pol

Nosaltres, ben mirat, no som més que paraules,

ordenades, si voleu, amb altiva arquitectura

contra el vent i la llum,

contra els cataclismes,

en fi, contra els fenòmens externs

i les internes rutes angoixoses.

Ens nodrim de paraules

i, algunes vegades, habitem en elles:

Així en els mots elementals de la infantesa,

o en les acurades oracions

dedicades a lloar l'eterna bellesa femenina,

o, encara, en les darreres frases

del discurs de la vida.

Tot, si ho mireu bé, convergeix en nosaltres

perquè ho anem assimilant,

perquè ho poguem convertir en paraules

i perduri en el temps,

el temps que no és res més

que un gran bosc de paraules.

I nosaltres som els pobladors d'aquest bosc.

I més d'un cop ens hem reconegut

en alguna antiquíssima soca,

com la reproducció estrafeta

d'una pintura antiga,

i hem restat indecisos

com aquell que desconeix la ciutat que visita.

Però la nostra missió és parlar.

Donar llum de paraula

a les coses concretes.

Elevar-les a la llum amb els braços de l'expressió viva

perquè triomfem en elles.

Tot això, és clar, sense viure massa prop de les coses.

Ningú no podrà negar que la tasca és feixuga.

L'amistat

Renovació de la Flama de la Llengua 2011 Terrassa

Què podem dir de la llengua que no hagin dit, al llarg dels segles, els qui l'han estimada i estudiada. L'escriptor anglès del s. XVIII Samuel Johnson deia que en l'idioma hi ha l'arbre genealògic d'una nació. Per a l'escriptor Jaume Cabré la llengua és la pàtria. I per al filòleg Jesús Tuson la diversitat lingüística és un patrimoni cultural que cal preservar amb la mateixa o més fermesa amb què es defensa el medi natural.

No cal ser escriptor ni filòleg per a entendre què representa per a cadascun de nosaltres la llengua pròpia. Els sons de la nostra llengua van ser els primers que vam sentir quan vam néixer, i amb el català vam aprendre a anomenar les coses i a comunicar-nos amb el nostre entorn. Parlant expressem allò que pensem i sentim; és a dir, en la llengua es reflecteix la nostra manera de ser.

Però la nostra llengua no és solament una eina útil per a comunicar-nos. La vivim profundament. La sentim nostra, com sentim nostres la família i les persones més estimades. I ens agrada parlar-la i sentir-la parlar. Quan algú parla bé i en un català genuí -en qualsevol de les seves variants-, ens plau escoltar-lo; i si sentim un bon poema ben recitat en català, ens l'escoltem amb la mateixa emoció amb què escoltem la música que més ens agrada; de vegades, encara que no n'acabem d'entendre el sentit, la musicalitat dels sons i l'entonació ens arribem molt endins, com ho faria l'obra d'art més bella.

L'amor que sentim pel català no s'ha de reduir, però, a una emoció: hem de procurar, a més, conservar-lo net i endreçat. Les llengües, com a producte humà viu que són, evolucionen, no es mantenen inalterables. Es tracta d'una evolució natural que no té res a veure, però, amb la relaxació lingüística, és a dir, amb el fet de parlar incorrectament, sense cura, perquè ens sembla que és més fàcil, ni tampoc amb l'acceptació incontrolada d'una allau de barbarismes i frases d'altres llengües, que deformen la nostra i en fan canviar la fesomia. Si valorem i estimem de debò el català, no podem permetre que es desfiguri i que sofreixi canvis ràpids i forçats, provocats per pressions socials i polítiques.

Amb aquesta idea Pompeu Fabra va començar, fa més d'un segle, la seva importantíssima labor lingüística, la qual va permetre que el català sortís d'una "lamentable i vergonyosa anarquia gràfica, lèxica i gramatical" -amb paraules del malaguanyat lingüista Joan Solà-, per convertir-se en una autèntica llengua de cultura, respectada per tothom. Posant al servei del català la seva formació d'enginyer químic, Fabra esdevingué un autèntic enginyer de la llengua: l'ordenà i la netejà de barbarismes i construccions estranyes i donà seguretat a tots aquells que vacil·laven a l'hora d'escriure en català. Per això van tenir tanta ressonància les seves obres, i les normes que proposà la Secció Filològica de l'Institut d'Estudis Catalans foren acceptades i aplicades en tan poc temps arreu dels països de llengua catalana.

Gràcies, mestre, per la generositat, l'amor i el mètode amb què us lliuràreu a treballar la nostra llengua. Volem recordar aquella consigna que, el l947, un any abans de morir, adreçàveu a Prada als estudiants de la Setmana d'Estudis Catalans:

Cal no abandonar mai ni la tasca ni l'esperança

Els terrassencs no us decebrem.

Montserrat Farràs i Oliveras

Nit al desert The p

Jo em donaria a qui em volgués. Josep Palau i Fabre

Jo em donaria a qui em volgués

com si ni jo me n'adonés

d'aquest donar-me'n: com si ho fes

un jo de mi que m'ignorés.

Jo em donaria a qui és donés

a canvi meu per sempre més:

que res de mi no me'n quedés

en el no-meu que jo en rebés.

Jo em donaria per un bes,

per un de sol, prô que besés

i del besat em desbesés.

Jo em donaria a qui em volgués,

com si ni jo me n'adonés:

com una almoina que se'm fes.

L'home i els núvols. Màrius Torres

Un home mira els núvols.Eternament

els seus ulls -els meus ulls- guaiten enlaire

els arxipèlags blancs que al cor de l'aire

es desfan i reneixen inútilment.

Lentament es transformen al grat del vent.

La seva bellesa no dura gaire,

però hi ha un núvol per a cada moment.