divendres, 2 de març del 2012

Joan Garriga i Pujol

Parlem de tu, però no pas amb pena.
Senzillament parlem de tu, de com
ens vas deixar, del sofriment lentíssim
que va anar morfonent-te, de les teves
coses parlem i també dels teus gustos,
del que estimaves,
del que feies i deies i senties;
de tu parlem, però no pas amb pena.
I a poc a poc esdevindràs tan nostre
que no caldrà ni que parlem de tu
per recordar-te; a poc a poc seràs
un gest, un mot, un gust, una mirada
que flueix sense dir-lo ni pensar-lo.
Miquel Martí i Pol

dilluns, 6 de febrer del 2012

Espriu. Catalunya

T'estimo, dura
terra meva que llences.
sollats, a trossos,
amors que només volen
molt humilment servir-te.

dimecres, 28 de desembre del 2011

Nadal 2011

"Què li darem a n'el Noi de la Mare,
què li darem què li sàpiga bo?..."
És l'alegria, la gran alegria
de poder escanyar amb les mans
l'horrible sornegueria
de tots els respectes humans!
De sentir aquest xiscle nou
de llengua de criatures,
de ser igual que la mula i el bou,
de ser de fang com les figures
que no es mouen ni se'n van,
ni els importa res de fora,
perquè tenen al davant
la pell nua d'un infant
que plora.
El poema de Nadal, Josep M. de Sagarra

dilluns, 22 d’agost del 2011

dimecres, 3 d’agost del 2011

dissabte, 30 de juliol del 2011

diumenge, 24 d’abril del 2011

Sant Jordi 2011

DRAC
-És la primera vegada
que ataco un erro vell:
no he mai topat un Sant Jordi
ni he mai tastat un anyell,
ni he volat damunt les serres
ni he fet cap mort ni ferit,
per la raó tan senzilla
de no haver mai existit.
Capireu que no tinc culpa
ni em sabríeu condemnar
si un poruc va somiar-me
i un pintor se'm va empescar.
I vegeu si en són d'estranyes
les manies d'un boirós;
com em reca de no veure'm
com em veien els pintors!
Josep Carner

dimarts, 29 de març del 2011

Nosaltres, ben mirat - Miquel Martí i Pol

Nosaltres, ben mirat, no som més que paraules,
ordenades, si voleu, amb altiva arquitectura
contra el vent i la llum,
contra els cataclismes,
en fi, contra els fenòmens externs
i les internes rutes angoixoses.
Ens nodrim de paraules
i, algunes vegades, habitem en elles:
Així en els mots elementals de la infantesa,
o en les acurades oracions
dedicades a lloar l'eterna bellesa femenina,
o, encara, en les darreres frases
del discurs de la vida.
Tot, si ho mireu bé, convergeix en nosaltres
perquè ho anem assimilant,
perquè ho poguem convertir en paraules
i perduri en el temps,
el temps que no és res més
que un gran bosc de paraules.
I nosaltres som els pobladors d'aquest bosc.
I més d'un cop ens hem reconegut
en alguna antiquíssima soca,
com la reproducció estrafeta
d'una pintura antiga,
i hem restat indecisos
com aquell que desconeix la ciutat que visita.
Però la nostra missió és parlar.
Donar llum de paraula
a les coses concretes.
Elevar-les a la llum amb els braços de l'expressió viva
perquè triomfem en elles.
Tot això, és clar, sense viure massa prop de les coses.
Ningú no podrà negar que la tasca és feixuga.

dilluns, 21 de març del 2011

L'amistat

dissabte, 19 de febrer del 2011

Renovació de la Flama de la Llengua 2011 Terrassa

Què podem dir de la llengua que no hagin dit, al llarg dels segles, els qui l'han estimada i estudiada. L'escriptor anglès del s. XVIII Samuel Johnson deia que en l'idioma hi ha l'arbre genealògic d'una nació. Per a l'escriptor Jaume Cabré la llengua és la pàtria. I per al filòleg Jesús Tuson la diversitat lingüística és un patrimoni cultural que cal preservar amb la mateixa o més fermesa amb què es defensa el medi natural.
No cal ser escriptor ni filòleg per a entendre què representa per a cadascun de nosaltres la llengua pròpia. Els sons de la nostra llengua van ser els primers que vam sentir quan vam néixer, i amb el català vam aprendre a anomenar les coses i a comunicar-nos amb el nostre entorn. Parlant expressem allò que pensem i sentim; és a dir, en la llengua es reflecteix la nostra manera de ser.
Però la nostra llengua no és solament una eina útil per a comunicar-nos. La vivim profundament. La sentim nostra, com sentim nostres la família i les persones més estimades. I ens agrada parlar-la i sentir-la parlar. Quan algú parla bé i en un català genuí -en qualsevol de les seves variants-, ens plau escoltar-lo; i si sentim un bon poema ben recitat en català, ens l'escoltem amb la mateixa emoció amb què escoltem la música que més ens agrada; de vegades, encara que no n'acabem d'entendre el sentit, la musicalitat dels sons i l'entonació ens arribem molt endins, com ho faria l'obra d'art més bella.
L'amor que sentim pel català no s'ha de reduir, però, a una emoció: hem de procurar, a més, conservar-lo net i endreçat. Les llengües, com a producte humà viu que són, evolucionen, no es mantenen inalterables. Es tracta d'una evolució natural que no té res a veure, però, amb la relaxació lingüística, és a dir, amb el fet de parlar incorrectament, sense cura, perquè ens sembla que és més fàcil, ni tampoc amb l'acceptació incontrolada d'una allau de barbarismes i frases d'altres llengües, que deformen la nostra i en fan canviar la fesomia. Si valorem i estimem de debò el català, no podem permetre que es desfiguri i que sofreixi canvis ràpids i forçats, provocats per pressions socials i polítiques.
Amb aquesta idea Pompeu Fabra va començar, fa més d'un segle, la seva importantíssima labor lingüística, la qual va permetre que el català sortís d'una "lamentable i vergonyosa anarquia gràfica, lèxica i gramatical" -amb paraules del malaguanyat lingüista Joan Solà-, per convertir-se en una autèntica llengua de cultura, respectada per tothom. Posant al servei del català la seva formació d'enginyer químic, Fabra esdevingué un autèntic enginyer de la llengua: l'ordenà i la netejà de barbarismes i construccions estranyes i donà seguretat a tots aquells que vacil·laven a l'hora d'escriure en català. Per això van tenir tanta ressonància les seves obres, i les normes que proposà la Secció Filològica de l'Institut d'Estudis Catalans foren acceptades i aplicades en tan poc temps arreu dels països de llengua catalana.
Gràcies, mestre, per la generositat, l'amor i el mètode amb què us lliuràreu a treballar la nostra llengua. Volem recordar aquella consigna que, el l947, un any abans de morir, adreçàveu a Prada als estudiants de la Setmana d'Estudis Catalans:
Cal no abandonar mai ni la tasca ni l'esperança
Els terrassencs no us decebrem.
Montserrat Farràs i Oliveras

divendres, 11 de febrer del 2011

dijous, 20 de gener del 2011

Jo em donaria a qui em volgués. Josep Palau i Fabre

Jo em donaria a qui em volgués
com si ni jo me n'adonés
d'aquest donar-me'n: com si ho fes
un jo de mi que m'ignorés.
Jo em donaria a qui és donés
a canvi meu per sempre més:
que res de mi no me'n quedés
en el no-meu que jo en rebés.
Jo em donaria per un bes,
per un de sol, prô que besés
i del besat em desbesés.
Jo em donaria a qui em volgués,
com si ni jo me n'adonés:
com una almoina que se'm fes.

dijous, 6 de gener del 2011

L'home i els núvols. Màrius Torres

Un home mira els núvols.Eternament
els seus ulls -els meus ulls- guaiten enlaire
els arxipèlags blancs que al cor de l'aire
es desfan i reneixen inútilment.
Lentament es transformen al grat del vent.
La seva bellesa no dura gaire,
però hi ha un núvol per a cada moment.

dilluns, 20 de desembre del 2010

Nadal 2010

diumenge, 31 d’octubre del 2010

JOAN SOLÀ (Bell-lloc d'Urgell, 10 de gener de 1940 - Barcelona, 27 d’octubre de 2010)

"Més enllà de la tristesa per la mort d'un home savi i bo, d'un mestre exigent, d'un professor brillant, d'un patriota coratjós, més enllà de la pèrdua de l'espòs, el pare, l'oncle, el col·lega o l'amic, ens queda una obra sòlida i l'exemplaritat indiscutible de qui sempre va plantar cara pel país en defensa de la seva llengua. Tenir els ànims necessaris per seguir el seu exemple, en la mesura de les nostres modestes capacitats, serà la millor manera de fer memòria per sempre de Joan Solà. Que ell descansi en pau, que nosaltres seguirem el combat."
Salvador Cardús, Avui, 31 d'octubre de 2010.

dissabte, 25 de setembre del 2010

Màrius Torres, en el centenari del seu naixement

Que sigui la meva ànima la corda d'un llaüt
per sempre igual i tensa
i que el destí no em pugui arrencar, decebut,
sinó una sola nota, invariable, immensa.
Una nota molt greu i molt constant. Vençut
no sigui mai el clau que tiba i que defensa
la viva pulcritud
de la vibració d'una corda ben tensa.

dimecres, 11 d’agost del 2010

Miserables!

Amb la vostra actitud obstinada reflectiu la pitjor misèria moral, política, econòmica i lingüística de l'integrisme espanyol. Durant segles heu imposat, amb la llei i l'exèrcit, el que vosaltres heu anomenat "la pàtria comuna" dels espanyols i que no és altra cosa que un muntatge arranat estrictament a la vostra mentalitat obtusa, al vostre totalitarisme quixotesc; i, en definitiva, còmode només per a una part dels qui vivim en aquest espai, al preu de ser odiós i insoportable per als altrres
Molt en concret, heu atiat contra els catalans la resta dels pobles de la Pell de Brau. Ens heu impedit de respirar a un dels pobles que precisament hem contribuït més a l'evolució política i al benestar econòmic del país. I heu maldat per destruir la nostra llengua de totes les maneres imaginables. Heu fet de l'arma del terrorisme una raó d'Estat aplicable a tort i a dret als qui vosaltres, de manera unilateral, qualifiqueu de terroristes i als qui precisament sempre hem intentat de moure'ns per camins pacífics. Sembrant incessantment aquesta verinosa llavor, heu creat un immillorable camp de cultiu per als vostres votants. I d'això en dieu democràcia.
Per enèsima vegada el meu poble ha intentat encaixar en aquesta vostra Espanya impossible. Per enèsima vegada li heu tirat la porta a la cara. No esperarem més opcions: intentarem de viure en llibertat d'una vegada fora d'aquest espai irrespirable.
Polítics catalans! Des de les veus profètiques de Joan Maragall fins a tots els observadors polítics actuals ens han anat repetint d'infinites maneres que no hi havia res a fer, que aquesta Espanya ens ha menyspreat i rebutjat i continua fent-ho ara potser amb més violència que mai, política i mediàtica. Ara vosaltres us apuntareu a la protesta popular, no tots de bona gana però tots sense remei, per mirar de salvar un poder personal que cada cop és més ridícul i sobretot més ridiculitzat, més befat. I ahir suplicàveu (!) no sé quina reforma del TC: una reforma d'un organisme que durant quatre anys ens ha escarnit amb prepoència infinita fins a límits que sembla que fins vosaltres qualifiqueu de literalment intolerables i que mols catalans -no us vulgueu ni ens vulgueu enganyar- desitgem, ara sí, que remoguin les entranyes dels qui no tolerarem de ser esborrats dels pobles lliures. No és a l'hora de donar un exemple inequívoc al vostre poble: ho havíeu de fer, si tant hi crèieu, al moment just que el TC va començar a grapejar l'Estatut.
Joan Solà

dimarts, 10 d’agost del 2010

La felicitat

Check out this SlideShare Presentation:

dimarts, 13 de juliol del 2010

divendres, 21 de maig del 2010

Les coses petites

¿ On es troba la bellesa? ¿En les coses grans que, com les altres, estan condemnades a morir, o bé en les petites que, sense aspirar a res, saben incrustar en l'instant una gemma d'infinit? Muriel Barbery